Agressivitat verbal: paraules que tanquen portes

Els adolescents estan massa acostumats a pronunciar paraules i expressions desqualificadores i malsonants, i fer-ho, a més, en un to de veu despectiu.

 

 

Els que ara som pares ens sorprenem de com ha canviat la realitat que vam conèixer en la nostra infantesa. Actualment, per exemple, no hi ha espies, sinó serveis d’intel·ligència; els impostos són anomenats contribucions; el capitalisme, economia de mercat; i els camps de batalla han esdevingut teatres d’operacions. L’ús d’eufemismes tracta de fer la crua realitat més amable, de dulcificar-la, disfressar-la, maquillar-la o, directament, emmascarar-la. Darrere de tanta sofisticació verbal hi ha la voluntat d’imposar una determinada manera de vore la realitat als altres, i això és una forma de violència.

Altres manifestacions d’agressivitat verbal típicament adultes són les insinuacions malicioses, la ironia, el sarcasme o el menyspreu.

EL LLENGUATGE, CONVERTIT EN ARMA

Una vegada hem reconegut que els adults, lluny de ser un model educatiu, som generadors d’agressivitat verbal, la qual és rebuda i visualitzada pels més joves, ens sentim legitimats per expressar que també els nostres fills pertorben la relació amb el nostre entorn social i familiar amb la seua agressivitat comunicativa. En general, estan massa acostumats a pronunciar paraules i expressions desqualificadores i malsonants, i fer-ho, a més, en un to de veu despectiu. Han convertit el llenguatge en un arma.

És cert que els adolescents no consideren una manca de cortesia esta forma de parlar. Transgredeixen el nostre llenguatge d’adults per a posseir una identitat pròpia. No consideren les dures expressions que es dirigeixen mútuament com ofenses, sinó com una mostra de filiació al grup i de reforçar els llaços socials. Encara que puga semblar paradoxal, els insults poden utilitzar-se amb l’objectiu de reforçar el sentiment de solidaritat grupal i proximitat entre interlocutors. D’altra banda, la transformació corporal dels adolescents, amb l’augment de l’energia i força muscular, afavoreix l’acció, i així es trenca l’equilibri entre llenguatge i activitat.

El problema sorgeix quan, per la seua freqüència o intensitat, els adolescents perden el control d’aquesta agressivitat i pertorben l’entorn. El canvi d’estatus social que experimenten (el pas de les limitacions de la infantesa als privilegis de ser “adult”) fa que sovint defenguen els seus drets de forma imperativa, i que tracten d’imposar per la força els seus punts de vista, sentiment i idees, de manera directa o indirecta. Esta manera d’actuar vulnera els drets de les altres persones.

Però és que, a més, la comunicació negativa és un arma que retorna contra qui l’utilitza. Crea un malestar en qui els escolta, aquestos ens retroalimenten negativament i responem amb una rèplica més dura per tal d’imposar-nos. Llavors la comunicació esdevé un camp de batalla o, per dir-ho en termes més adults, un teatre d’operacions.

Parlar de manera agressiva pot ser símptoma de baixa autoestima. A més, qui ho fa presumeix que hi ha violència en els altres, i suposa una acceptació tàcita del fet que la corrupció és el fonament del funcionament social. Esta última idea la tenim exemplificada en els missatges que dirigeixen el polítics contra els seus adversaris a través dels mitjans d’informació. La comunicació agressiva és parca en matisos, i una manera pobra de parlar manifesta una manera també pobra de pensar.

En canvi, la cortesia i l’amabilitat eviten el conflicte interpersonal i faciliten que les altres persones ens obrin les seues portes. Cal fer un esforç per tal d’expressar correctament el que sentim, i d’aquesta manera despertarem l’empatia de qui ens escolta. Si per reforçar la nostra imatge pública ens revestim amb una cuirassa de paraules dures, no aconseguirem arribar als nostres interlocutors ni que ells arriben a nosaltres. Que no ens enganye el parlar fanfarró de qui pretén aparentar més confiança en si mateixa de la que realment té. La fanfarroneria és en realitat un signe de debilitat. Al cap i a la fi, les persones som com els minerals: quan més dures, més fràgils.

La cortesia i l’amabilitat eviten el conflicte interpersonal i faciliten que les altres persones ens obrin les seues portes.

JUNTA AMPA